TEATRE PER DISSOLDRE ELS RUMORS

TEATRE PER DISSOLDRE ELS RUMORS

Cortesia: Teatre Antirumors de Vic

Cortesia: Antirumors Teatre Social de Vic

Autor: David Àvila
Mentides per tombar mentides. El barri del Remei de Vic ha conclòs el primer taller de teatre antirumors que ha organitzat l’Associació del Barri del Remei amb la col•laboració de ‘Unitat contra el Feixisme i el racisme a Osona’ i el ‘Pla de Desenvolupament Comunitari del Remei’ i sota la coordinació de La Xixa Teatre.
En aquest taller hi ha participat més de trenta persones, i s’ha intentat explicar, tombar i narrar d’una manera entretinguda alguns dels rumors que han recaigut sobre els immigrants i que s’han escampat com una taca d’oli a la capital de la comarca d’Osona.
Una de les característiques principals ha estat que la majoria dels participants debutaven en el món del teatre i fins i tot alguns d’ells eren immigrants. Això ha comportat que els propis actors hagin hagut d’interpretar fets amb els que s’han pogut veure representats, com és el fet de ser acusats d’algun delicte pel simple fet de ser immigrants
Les representacions s’han portat a terme a l’Espai ETC de Vic com són el vestíbul, el bar o els passadissos de l’auditori ja que s’ha intentat trencar l’escenari habitual per donar més veracitat al que s’estava explicant.
Aquest projecte va néixer al 2013, quan el barri va rebre una subvenció de l’Ajuntament de Vic on hi ha Plataforma per Catalunya. D’aquesta manera, s’ha pretès utilitzar els diners per pal•liar el mal que ha fet el partit que fins fa relativament poc dirigia Josep Anglada.
El Teatre contra la Rumorologia està valorant donar continuïtat a aquest projecte, a més de mostrar el seu espectacle als diversos esdeveniments de la comarca d’Osona. A més, aquesta entitat ha volgut donar més identitat, fent-se més present a xarxes socials com ‘Facebook’.

QUAN LA MÚSICA I EL CINEMA ENS FAN REMOURE SENTIMENTS

REPORTATGE

QUAN LA MÚSICA I EL CINEMA ENS FAN REMOURE ELS SENTIMENTS

Autor: David Àvila

La música i el cinema sempre han posat la mirada a tots els problemes que els envolten. Diversos autors han volgut posar el seu gra de sorra per lluitar contra les diverses injustícies i la immigració no n’ha estat una excepció.

A continuació, podeu llegir la història de tot un seguit de cançons de diferents grups, de diferents estils musicals que amb els seus treballs ens han volgut conscienciar d’aquesta problemàtica.

RICARDO ARJONA: “LOS MOJADOS”

Ricardo Arjona és un dels músics que sempre ha estat molt compromès amb tots els problemes i fets que l’envolten. És de Guatemala i en l’any 2006 va treure un senzill “Mojado” on feia referència als “indocumentats”, (terme amb el que es fa referència en la cançó), persones que creuen il•legalment la frontera per entrar als Estats Units a la recerca d’una vida millor, deixant-ho tot enrere, fins i tot la família. Se’ls coneix com “wetbacks”, espatlles mullades, ja que alguns d’ells per entrar a Amèrica ho havien de fer a través del Rio Bravo, encara que per fer-ho, si juguessin la pròpia vida.
Ricardo Arjona, en una entrevista al programa “Confesiones desde dentro” l’any 2006 explica que va composar aquest tema perquè volia que la gent sàpigues, o que no s’oblidés, la problemàtica que estava existint sobre la gent que ha de creuar la frontera de Mèxic cap als Estats Units. En aquesta peça, a més de denunciar la precarietat laboral amb la que estan sotmesos els immigrants, denuncia la hipocresia de molts americans que afirmen que els indocumentats, els estan invadint, quan en els Estats Units la majoria de la població és gent vinguda d’altres països. Arjona, denuncia tot el que està passant als Estats Units amb la immigració però no cal anar fins al país de l’oncle Sam per veure que molt a prop de casa també podem veure que estan passant aquestes injustícies. A més, Ricardo Arjona coniex de primera mà la problemàtica de “los mojados”, ja que ell mateix ho va ser quan se’n va anar de Guatemala a Mèxic.
https://www.youtube.com/watch?v=br4oP8xA5NQ (A partir del minut 30)

Calle 13: “Pal Norte”

Calle 13 és un duo de Puerto Rico especialitzat en l’estil reggaetton. Són la banda de música urbana amb més premis Grammy, n’ha guanyat uns 12 premis Grammy, 10 d’aquests en l’apartat llatí. La cançó “Pal Norte”, feta l’any 2007, fa referència a les persones que viatgen a altres països sense “visa”, on milers de llatinoamericans creuen la frontera per anar als Estats Units. El tema vol mostrat tots els entrebancs que han de passar aquestes persones per aconseguir un tipus de vida molt millor.
Aquest grup liderat per René Pérez sempre ha estat molt compromès amb la realitat que l’envolta, i tot i la seva fama, segueix conscienciant sobre tot tipus de problemàtiques com la de la immigració. A Continuació teniu unes declaracions que va fer el líder del grup Calle 13 en una Roda de premsa a Mèxic

https://www.youtube.com/watch?v=Um935bil5G4 (Minut 2’54)

Manu Chao “Clandestino”

José Manuel Arturo Tomás Ortega Chao “Manu Chao” és un conegut cantautor francès de descendència espanyola. Va iniciar la seva carrera tocant pels carrers de París. Aquest autor és conegut per la seva lluita social, per carregar contra les injustícies polítiques i ser un dels defensors del moviment 15-M. Amb el tema “Clandestino” de l’any 1998, Manu Chao reflectia la problemàtica dels immigrants il•legals, tots els perills que han de passar a l’hora de creuar les fronteres de manera il•legal i sobretot critica com els tractem la societat, la marginació i la discriminació que els envolta.
Manu Chao sempre ha estat una veu molt important en defensa dels drets humans i fins i tot va ser una de les cares conegudes que va recolzar el moviment del 15-M. En una roda de premsa a Nova York, l’artista parla sobre la problemàtica de la immigració, on denuncia la hipocresia d’Europa i d’Estats Units on afirma que “alguns països que diuen que volen lluitar contra la immigració clandestina, però a la vegada, aquests països es nodreixen de la immigració clandestina”

https://www.youtube.com/watch?v=Fs8pHg95xFQ (Minut 3’55)

Chambao “Papeles Mojados”

Aquest grup de música malagueny es va donar a conèixer amb un nou estil de música denominat ‘Flamenco Chill’ on es barreja aquest estil de música andalús amb la música electrònica més relaxant. L’any 2007 amb el tema ‘Papeles Mojados” aquesta banda va voler mostrar a la societat, la problemàtica dels immigrants que arriben a l’Estat de forma il•legal, ens volen fer entendre i que comprenguem els motius perquè venen i es juguen la vida.
La Mari, la vocalista i líder d’aquest grup malagueny va explicar en una entrevista a un concert, que amb Chambao van decidir escriure aquest tema perquè és una realitat que l’envolta, ja que ella és d’Andalusia, una terra on la problemàtica de la immigració està a flor de pell.

https://www.youtube.com/watch?v=26adR7Eof8E (minut 2’25)

Celtas Cortos “El emigrante”

Una de les bandes més conegudes del rock espanyol durant els anys 90. Aquest grup, que va adoptar el nom d’una coneguda marca de tabac amb el mateix nom, sempre ha estat molt compromès amb els diferents problemes socials que han passat al país i la immigració n’ha estat un d’ells. La cançó ‘El emigrante’ de l’any 1986, varen voler reflectir la situació dels immigrants. Aquest tema, tot i que gairebé està a punt de fer 30 anys continua sent de plena vigència. Jesús Cifuentes, líder del grup en una entrevista pel digital “enclaverevista” a més de valorar la vigència d’alguns dels seus temes, critica la política de la pena de mort dels Estats Units, assegurant que aquest càstig no se’l mereix ni el mateix Ossama Bin Laden.

https://www.youtube.com/watch?v=srAjzCQyjHA (Minut 4’17)

El món del setè art també ha volgut obrir la finestra i reflectir per a tot el qui ho vulgui veure tots els problemes que està patint la immigració. L’oci és una bona eina per a més d’evadir-nos, ens pot fer conscienciar de tot el que ens està passant. A continuació, teniu algunes pel•lícules que han reflectit d’una manera o una altra la història de la immigració:

Balseros (Carles Bosch, 2003)

Aquest documental dirigit per Carles Bosch i Josep Maria Domènech va voler mostrar un dels fets històrics que més rius de tinta va fer córrer durant l’any 2002. Un equip de reporters de Televisió de Catalunya va voler mostrar la història de set cubans i la seva arriscada aventura per anar des de Cuba als Estats Units. Un temps després el mateix equip va voler localitzar aquelles mateixes persones, per reflectir quina sort havien tingut a l’hora de travessar amb les pateres i quina havia estat la seva sort als Estats Units. Aquesta producció va rebre diversos premis i una nominació als Òscars com a millor documental en l’any 2003. A continuació teniu un reportatge que va realitzar TV3 sobre el pas de ‘Balseros’ a la cerimònia dels ÒSCARS de fa 10 anys, a més del trailer d’aquesta producció.

http://www.tv3.cat/videos/4927811/Aixi-va-arribar-Balseros-als-Oscars

http://www.filmaffinity.com/es/film504065.html

Amistad (Steven Spielberg, 1997)

Un dels directors més reconeguts de la gran pantalla, Steven Spielberg, va dedicar un dels seus treballs, “Amistad”, a parlar sobre els negres i la esclavitud. La trama ens remet a l’any 1939, quan 53 esclaus negres que anaven dins del vaixell “La Amistad” es van amotinar agafant el poder del vaixell a les costes de Cuba per intentar tornar a l’Àfrica. La sort però no els va jugar a favor i van ser detinguts per les tropes americanes. Una gran producció èpica que li va comportar al cineasta 4 nominacions als Globus d’Or o unes altres 4 nominacions als Oscars.

http://www.filmaffinity.com/es/film896311.html

Padre Nuestro (Rodrigo Sepúlveda, 2006)

Dirigida per Rodrigo Sepúlveda i amb la participació d’actors com Jaime Vadell, Amparo Noguera, Luis Gnecco o Cecilia Roth. Aquest film, ens explica la història d’en Juan, un fugitiu que s’escapa de la policia en un camió ple d’immigrants i il•legals que va de Mèxic a Nova York. Durant el trajecte coneixerà a en Pedro, el fill d’un ric empresari. Un film que va voler reflectir la realitat dels immigrants de sud-americà i que va fer omplir les vitrines de l’equip de producció amb diversos premis com el de millor actor al Festival de cinema de Cartagena o fins i tot va ser seleccionat als Òscars com a millor pel•lícula estrangera l’any 2007.

http://www.filmaffinity.com/es/film216498.html

Un franco, 14 pesetas (Carlos Iglesias, 2005)

El cinema espanyol també va voler reflectir el problema de la immigració, però en aquest cas posant el focus d’atenció en els emigrants, els espanyols que van marxar a Suïssa, quan l’any 1960 s’estava reorganitzant la indústria i molts obrers van ser acomiadats. En Martín, paper interpretat per Carlos Iglesias, va decidir marxar a fora a la recerca d’una vida millor. Dirigida pel propi Carlos Iglesias, aquesta producció va voler fer un retrat d’uns fets que van afectar a una part de la societat espanyola.

http://www.filmaffinity.com/es/film271209.html

https://www.youtube.com/watch?v=QnHF5aQ0Dzg (ENTREVISTA)

Las uvas de la ira (John Ford 1940)

És un dels grans clàssics del cinema americà. Pel•lícula dirigida per John Ford l’any 1940, ens explica la història d’en Tom, que torna a casa després de complir condemna, veu que és expulsat de les seves terres. Per buscar una manera de poder sobreviure, tota la família decideix emprendre un viatge cap a Califòrnia, la que és considerada com la terra promesa. Aquest film de John Ford, centrat en el context històric de la Gran Depressió, a més d’acostar a un nombrós grup de persones a les sales de cinema de la època, va fer que s’emportés un parell d’estatuetes el de millor director i el de millor actriu secundària per Jane Darwell.

http://www.filmaffinity.com/es/film940315.html

El setè art i la música no només han servit per formar part de la banda sonora de moltes persones, sinó que també ha volgut mostrar el seu rebuig envers al situació que pateixen els immigrants.

CRÒNICA DE LA FESTA DEL CASAL CLARET

CRÒNICA DE LA FESTA DEL CASAL CLARET

GRAN ÈXIT DE LA FESTA DE LA INTERCULTURALITAT DEL CASAL CLARET

Autor: David Àvila

Un dia rodó, amenaçava pluja, però fins i tot els astres perquè no plogués i es van conjurar perquè la Festa anual del Casal Claret fos tot un èxit. Aquest acte, que enguany celebra la seva 7ena edició, va tenir una gran afluència de públic durant les més de 6 hores que va durar la festa en el carrer Antoni Gaudí de Vic.

CASAL CLARET

Cortesia: Casal Claret

El Casal Claret és una entitat sense ànim de lucre i la majoria dels que hi participen són voluntaris. Va ser fundada l’any 1982 pels Claretians Miquel Peix i Joan Font. En un principi, treballava amb els joves i adolescents de la ciutat. A partir de l’any 1998, l’associació va fer un canvi de rumb i va decidir a obrir-se a treballar per ajudar a les persones amb risc d’exclusió social i donar a conèixer les activitats d’interculturalitat.
L’acte, tot i que començava a les 14h amb un dinar popular. Unes hores abans, a la cuina del Casal un grup d’unes 10 dones van treballar per preparar el dinar (Kus-kus i un arròs típic del Senegal anomenat ‘Xepo’).

Cortesia: Casal Claret

Cortesia: Casal Claret

CASAL CLARET 4

Cortesia: Casal Claret

CASAL CLARET 2

Cortesia: Casal Claret

Verdaguer, explica que possiblement el Casal Claret tingui pèrdues, però que aquesta festa es fa perquè es pugui donar a conèixer la entitat i que pugui participar el màxim de gent tant de la ciutat de Vic com de la comarca d’Osona. A més, Laura Verdaguer explica que aquest tipus d’actes són molt positius perquè ajuden a fer un lligam més fort i es dóna a conèixer a tothom qui ho vulgui saber tota la feina que estan fent.

CASAL CLARET 5

Cortesia: Casal Claret

A la tarda, es van fer diversos jocs populars com castells inflables pels més menuts, un petit bingo i paradetes informatives tan de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) com del Casal Claret.

IMG_0096

Cortesia: Casal Claret

També hi va haver una oportunitat per cremar el menjar, fent un dels balls de moda “Zumba”. A les 18h de la tarda, va ser el torn pel taller de teatre antirumors de Vic, on dues veïnes fictícies de la capital de la comarca d’Osona plantejaven un hipotètic cas de racisme en un bloc de pisos. L’anècdota va sorgir amb la participació voluntària d’en Moha, un nen d’uns 9 anys que va rebatre amb força gràcia (I amb molta raó) que el què hauria de fer la veïna racista és obrir més la ment i conèixer la realitat que l’envolta.

IMG_0133

Cortesia: Casal Claret

L’acte es va concloure amb el concert de “Tremendamente” de l’osonenc Dani Rifà. Amb aquest final de festa, els veïns de Vic van tenir una bona oportunitat per conèixer-se entre ells i conèixer de més a prop les diferents cultures i realitats que ens envolten a tots plegats.

ENTREVISTA A SARA TOURI

Sara Touri El Mansouri

cortesia Sara Touri

cortesia Sara Touri

Autor: David Àvila

“Crec que fan falta més referents positius per motivar als nois i noies marroquins perquè estudiïn”

La Sara Touri té 24 anys, és vigatana de naixement i d’arrels marroquines. Treballa com a mediadora intercultural en l’àmbit educatiu i té molt clar que, per sobre de les etiquetes, la seva identitat és una barreja tan d’aspectes catalans com de marroquins.

Has nascut a Vic, però tens arrels marroquins. Has tingut problemes en el teu entorn perquè la teva família no sigui nativa?

Més que problemes, són conflictes que he anat tenint, alimentats pel desconeixement. Jo penso que la diversitat és una realitat però no tothom està disposat a conèixer-la, i si no es coneix hi ha prejudicis. Jo, per exemple a l’adolescència si que vaig patir problemes i vaig rebre insults, m’han arribat a dir que marxés al meu país, quan el lloc on vaig néixer és aquí, a Vic. Moltes vegades, com a conseqüència d’aquest desconeixement que hi ha i la no acceptació d’aquestes identitats tan diverses i tan múltiples, doncs se’m demanava que em definís, o era totalment catalana o totalment marroquina. Jo, però, sempre els responc que la meva identitat està formada per dues realitats culturals, que jo he anat adoptant i que crec que a mi em fa créixer com a persona. He tingut conflictes provinents des del desconeixement tan amb la comunitat marroquina com amb els catalans de tota la vida.

Per què amb la comunitat marroquina?

Jo he nascut aquí, jo sóc catalana i a vegades la comunitat marroquina ho veu com una traïció o es creuen que estic abandonant les arrels, i no és cert, en cap moment les he abandonat. Hi ha persones que sí que ho fan, però jo no. Des de fora, potser es veu com que els he traït, i això sempre que m’hi trobo, em fa molta ràbia, sembla que em pressionin a definir-me, en temes d’identitat no et pots definir com “ser del Barça o del Madrid”.

En ser nascuda de Vic, que et diu la teva família?

El meu pare porta 38 anys aquí, hi ha fet tot un procés d’integració i inclusió a la societat, ha avançat molt i ha fet molts aprenentatges, però mai ha deixat les seves arrels de banda. A casa sempre m’han insistit en la importància del idioma, ja que l’àrab també és la meva llengua i jo ho he trobat com una necessitat. A casa sempre m’han dit que no puc eliminar les meves arrels, perquè pensen que deixaria de ser jo, i crec que tenen raó. S’ha de buscar l’equilibri i la meva família m’ha ajudat a trobar aquest equilibri.

I la gent marroquina de la comarca?

Ara amb la meva edat, de conflictes en trobo més amb la gent de la comunitat marroquina, per exemple, si em veuen fer un cafè amb un noi, no cal que sigui parella, està com molt mal vist les relacions entre home i dona, encara hi ha molta tasca de divulgació a fer en aquest sentit des de la comunitat marroquina, està mal vist que es tinguin relacions en espais oberts, això parlo d’un sector de la societat que és més gran d’edat,

Plataforma per Catalunya és un partit que va néixer aquí a Vic, fundat per Josep Anglada l’any 2002. Què en penses de la pujada de Plataforma per Catalunya?

La crisi ha fet que aquest partit augmenti, s’ha creat una situació inestable i la inestabilitat provoca por i si això li sumes el desconeixement encara és pitjor. També penso que des dels mitjans de comunicació han fet molt per criminalitzar la immigració. Notícies positives sobre la immigració no en veig i en canvi si que es tendeix a potenciar més les negatives. Això de manera inconscient també ho alimenta. A mi els missatges del partit de Josep Anglada no els faig gaire cas. Ha fet molt mal a la comarca i ataca els col•lectius que són més visibles com són els marroquins perquè porten vel i túnica o els subsaharians pel color de la pell. Discrimina per l’aspecte físic.

Què en penses quan et diuen que ets una immigrant de segona generació?

Penso que s’equivoquen conceptualment, immigrant impossible, perquè la immigració és un procés. Això es converteix en una etiqueta, jo no parlo d’immigrants, sinó que parlo de persones que han fet un procés migratori. Aquest és un concepte que s’ha pervertit molt, el meu pare encara el consideren un immigrant quan fa 38 anys va fer un procés migratori, però quan t’arreles a la societat d’acollida ja no ets un immigrant passes a ser un ciutadà més, i en el meu cas tampoc perquè mai m’he mogut de Vic. Per tant, és un concepte que no accepto. És com una llosa que portes a sobre i sempre la portaràs. Això és fa pel desconeixement, i s’utilitzen conceptes que no encaixen amb mi.

Una persona és d’on ha nascut o d’on se sent?

Crec que és una barreja dels dos casos, un pot sentir que té les arrels al lloc on ha nascut, però sentir afecte per la terra d’acollida. En el meu cas, jo he nascut aquí, però també em sento marroquina. Sentir-se d’un lloc o un altre és una decisió molt personal.
Hi ha gent que considera que ets una excepció atès que ets dona i tens estudis, què en penses?
Per una banda, em fa ràbia, i per l’altra, ho entenc ja que això forma part del desconeixement i dels prejudicis. Jo si tinc una carrera, és perquè m’ho he treballat i perquè jo he volgut. Em diuen que sóc l’excepció i que té molt de mèrit el que he fet perquè sóc una dona, perquè provinc d’una família musulmana i tinc una carrera i un màster. Jo els responc que no, que a mi se’m ha de valorar igual que a la resta, ja que jo he nascut aquí i no te cap mèrit ja que des de P-3 he seguit una escolarització normal.

Per què vas triar fer Educació Social?

Això té molt a veure amb la meva trajectòria personal, jo he vist que aquestes identitats més diverses no són una normalitat. Sempre he estat interessada en alguna professió que s’ajudi a col•lectius amb més problemes i un d’ells és la immigració. I des d’aquesta professió ho puc fer. Crec que falta ajuda i acompanyament amb les famílies per ajudar a superar el dol migratori. La diferència no ha de dur a la desigualtat sinó a la diversitat, aquest fet s’ha d’acceptar i fer que sigui una normalitat. Penso que també seria molt positiu que des d’aquí hi hagués molt interès per les cultures dels altres, ja que faria que els immigrants se sentissin més estimats i valorats i seria molt positiu per les dues bandes.

“Si els marroquins trobessin més referents positius, segurament, hi hauria més nois i noies que es motivarien per a estudiar”

Coneixes però moltes noies marroquines que s’hagin tret una carrera i un màster?

No, no en conec gaires. És cert que hi ha molt pocs marroquins i marroquines a les universitats. Penso que els costa trobar referents positius en el món professional com a metges, advocats o policies marroquins, i si en trobes algun, es considera l’anormalitat i l’excepció. L’aprenentatge moltes vegades és per imitació i pel que passa al teu entorn.

Ara has fet el teu debut en el món del periodisme virtual, ja tens un bloc.

Crec que Internet és una bona eina per donar-se a conèixer. Aquí hi aboco les meves reflexions, és com un diari professional on faig critica de llibres o pel•lícules en les que facin referència a la immigració.

Et costa trobar feina pel fet de ser d’arrels marroquines?

A mi m’ha costat trobar feina. Des de 2011, l’any que vaig acabar la carrera, no n’havia trobat fins ara. En el meu sector, el de l’educació social no crec que tingui prejudicis racistes. Potser en altres sectors algunes empreses preferiran contractar algú d’orígens catalans que no pas de marroquines. A mi personalment no m’ha passat mai. També passa que conec amigues meves que s’han tret el vel per fer-se la foto per al currículum i poder trobar feina.

Ara treballes com a mediadora intercultural en l’àmbit educatiu, quines reaccions et fan arribar els més menuts?

Em veuen com una persona molt més propera, com et deia abans als nois i noies els hi falten referents i em miraven amb admiració, i reben les xerrades d’una manera molt positiva. Com a mediadora, quan treballo amb famílies tradueixo més que no pas fer la feina de mediadora. Hi ha mares que fa 10 anys que estan aquí i encara els falta el domini del llenguatge. Penso que tot i que es fa una tasca de divulgació a les escoles, crec que encara falta molt més a fer. És un punt feble que trobo, tant per la comunitat marroquina que s’ha d’obrir més per aprendre la llengua com de l’escola estrènyer més les relacions entre la família i el centre. Els pares només van a l’escola quan castiguen el nen o a buscar les notes, i ara amb les noves tecnologies s’estan despenjant ja que hi ha molts pares i mares marroquines que no saben accedir a Internet.
S’ha eradicat la xenofòbia? Que creus que es pot fer perquè ens puguem treure aquesta llosa?
No, i continuarà existint sempre. El problema és que la diversitat es veu com un problema i no com una realitat o una oportunitat. Es parla de la immigració com un fenomen nou quan en realitat sempre ha existit i sempre hi ha hagut moviments.

Xavier Gimenez: “Europa necessita un nou model de gestió de la immigració”

Sant Julià de Vilatorta (Osona)

Xavier Gimenez i Vinyet és un jove osonenc de 29 anys llicenciat en Història per a la Universitat de Girona i amb un Màster en Desenvolupament i Cooperació Internacional per a la Universitat de Lleida. Ha viscut durant un any a l’Estat de Puebla, Mèxic, on ha col•laborat amb la ONG Asociación El Torito cooperant amb comunitats indígenes de la zona. El problema de la immigració li toca de molt a prop i es mostra molt crític amb tot el que està passant tant a nivell espanyol com europeu. Amb tot això, creu que es necessiten nous plantejaments entorn les migracions i entén els conflictes actuals com a un xacra de la nostra societat.

La immigració és un problema que es repeteix al llarg de la història?

En primer lloc jo no definiria la naturalesa de la immigració com a problema, sinó com a un fenomen realment complex que, més enllà de comportar conseqüències positives i negatives, tant al lloc d’origen com al lloc d’acollida, ha estat totalment necessari per assegurar la pervivència humana al llarg de la història. Dit això, la resposta és si. Es tracta d’un fenomen present en totes les èpoques històriques i en totes les parts del nostre planeta provocat per múltiples causes diferents. En el rerefons dels grans moviments migratoris però, sempre hi detectem l’afany de l’espècie humana per garantir el seu accés als recursos i superar les desigualtats existents entre els seus membres.

Hem de recordar els fets de Cueta i Melilla del dia 6 de febrer quan 15 immigrants van morir en intentar arribar en terres de jurisdicció espanyola. Amb tot això però, parlem de la immigració com a un problema a nivell espanyol o a nivell europeu?

Des del meu punt de vista és un problema global: hem de tenir en compte que les desigualtats entre països i consegüentment entre individus s’han multiplicant a un ritme meteòric durant aquestes últimes dècades i com comentava al principi, és lògic i sobretot legítim que les persones busquin superar-les mitjançant la mobilitat geogràfica. Estem parlant d’un problema sistèmic basat en una idea errònia del desenvolupament que es basa en l’explotació del més pobre. Aquest model lògicament genera migracions per part de persones que intenten superar aquestes desigualtats mitjançant la opció que els ofereix la mobilitat geogràfica, però els països desenvolupats, entre els quals contem Espanya, pretenen servir-se d’aquesta mobilitat com més els convé i és per això que s’han blindat amb un marc jurídic que accentua aquestes desigualtats catalogant a les persones de legals o d’il•legals segons els seus interessos. Avui dia podem traslladar diners a l’altre punta del món en només uns segons prement un simple botó i podem traslladar la producció a àrees del planeta on resulta molt més barata i aquesta, en gran mesura, és la base del nostre creixement econòmic, però les persones encara no es poden moure lliurement i són titllades d’il•legals quan convé. I tot això darrera un vel de liberalisme i democràcia que precisament el que pregona és que la llibertat de l’individu ha de ser garantida per damunt de qualsevol altra cosa, i que no ho oblidem, ha estat imposat a moltes àrees geogràfiques de la mateixa manera que ho han estat moltes dictadures. Per això, penso que es tracta d’un problema sistèmic que supera Espanya i Europa i que implica un model de funcionament mundial on el desenvolupament i el subdesenvolupament son dues cares de la mateixa moneda i les migracions en són una conseqüència.

Creu vostè que Espanya necessita una nova regulació en l’àmbit de la immigració?

Sí. Crec que les polítiques migratòries a nivell europeu han adoptat en aquests últims anys un caire purament neoliberal, sobretot a l’hora d’equiparar a l’immigrant a un instrument, a una eina de treball que cal gestionar en funció dels interessos del mercat, i aquest fet, col•lisiona amb els fonaments de l’estat de dret i fins i tot amb els drets humans. Aquestes polítiques acaben distingint entre ciutadans de primera i ciutadans de segona i bona prova en són les últimes reformes de la llei d’estrangeria espanyola. Des el meu punt de vista cal fomentar l’estudi de les causes i les característiques dels fenòmens migratoris contemporanis i obrir nous fronts de debat al respecte, però ja no només a nivell espanyol sinó a nivell europeu. És evident que Europa necessita un nou model de gestió de la immigració, i més països com Espanya que moltes vegades són conceptualitzats des de Brussel•les com a dics de contenció de la immigració il•legal.

En els últims temps hi ha hagut un augment de formacions polítiques i ideològiques d’extrema dreta a nivell europeu, com és el cas del partit de Marine LePen a França o Aurora Daurada a Grècia. Parlaríem de partits que utilitzen i generen un discurs polític entorn de la immigració?

Estem parlant d’organitzacions que s’aprofiten de la situació de crisi política, econòmica i social que viu Europa des de l’any 2007 i canalitzen la legítima frustració de la gent mitjançant discursos populistes basats en la demagògia i la identificació d’un culpable, en aquest cas, l’immigrant. Són partits les polítiques dels quals no resisteixen en cap cas una anàlisi profund a l’hora de plantejar alternatives però que juguen amb la frustració i les necessitats dels ciutadans. Més enllà d’això si que és cert que moltes vegades els seus discursos, tot i ser injustos i plantejar solucions expeditives irreals i molt simplistes, si que reflecteixen en moltes ocasions algunes de les carències més bàsiques del model neoliberal que ens ha engolit.

 

Irene Gimenez i Vinyet

 

L’estereotip de la dona maltractada

Campanya Contra la Violència de Gènere del Govern d'Espanya

Campanya Contra la Violència de Gènere del Govern d’Espanya

El maltractament a les dones s’ha convertit, tristament, en un fenomen quasi quotidià als telenotícies. Segons la ONU (1995) la violència de gènere es pot definir com tot acte de violència sexista que tinguin com a resultat possible o real el dany físic, sexual o psíquic, incloses les amenaces, coaccions o la privació arbitrària de llibertat, ja sigui a la vida pública o privada.

Els experts no es posen d’acord en si existeix un estereotip que defineixi a la dona maltractada d’origen immigrant o de nacionalitat espanyola. Espanya és receptora de dones immigrants de diferents parts del món. Hi ha un alt percentatge de dones sud-americanes, seguides per dones de l’Europa de l’est, asiàtiques i africanes. Amb l’augment d’aquestes corrents migratòries les taxes de violència de gènere també varien: a Espanya, entre 1994 i 2004, la taxa de violència de gènere és 5 vegades superior en les dones immigrants que en les dones de nacionalitat espanyola.

En un estudi fet per la OMS (Organització Mundial de la Salut) en el que hi van participar unes 24.000 dones de diferents orígens (estudi publicat a la Revista Mexicana de Psicologia), s’observa que un alt percentatge de dones maltractades presenten, a priori, un estereotip general. Trobem que la gran majoria de dones són joves (38 anys de mitjana), casades i d’un nivell sociocultural baix. Solen ser dones amb fills (1,8 de mitjana), de classe social mitja-baixa i que solen treballar únicament a la llar sostenint a la família. Algunes d’aquestes dones ja havien patit agressions psicològiques i físiques i, generalment, no tenen suport social. Aquestes dones veuen afectades les seves rutines i la seva vida quotidiana. Posteriorment, pateixen trastorns de personalitat, estrès crònic, pànic a les relacions socials, fortes depressions, etc. Són dones que tenen una baixa autoestima i amb sentiments de culpabilitat.

Si ens fixem amb nacionalitat, l’estereotip que es presenta en dones espanyoles i immigrants canvia. Segons Entrevista semiestructurada para víctimas de violencia de género (Alonso,2009) les dones espanyoles es senten més recolzades a nivell social i familiar, i tenen major independència econòmica respecte el seu agressor.

El cas de les dones immigrants és diferent. Si en general les víctimes de violència de gènere espanyoles poden patir durant anys en silenci, la violència exercida vers les immigrants normalment està més encoberta per les dificultats econòmiques, lingüístiques, socials i administratives. Les dones immigrants no tenen una xarxa de proximitat que els hi dongui suport i han patit un fort procés de desarrelament, per tant, es troben soles en aquesta situació.

En els casos on la dona immigrant és maltractada també entra en joc la cultura. En moltes parelles immigrants, on en la seva cultura està més interioritzat el codi d’honor (superioritat masculina en vers la femenina) i la vergonya, les dones tenen més probabilitats de ser maltractades, i també d’acceptar-ho. El gènere, l’ètnia, la cultura i el context interaccionen amb l’acceptació de la violència de gènere i amb les normes patriarcals sostingudes per les dones (Espin, 1994).

La inseguretat de la situació personal de les dones immigrants, la falta de xarxes de suport, la percepció de les institucions públiques (moltes dones tenen por a anar-hi perquè no estan regularitzades al país), les barreres informatives, culturals i lingüístiques que troben a Espanya, són alguns dels factors que incideixen a què aquest col·lectiu de dones estigui més exposat a l’hora de patir maltractament i que aquest quedi impune. Les víctimes es solen trobar subjectes totalment al seu agressor per diferents circumstàncies socials, legals i/o econòmiques.

Logo contra la Violència de Gènere

Logo contra la Violència de Gènere

La societat espanyola també ha ajudat a crear una imatge de la dona immigrant. Els hi atribuïm un problema de gènere i educació encara que està demostrat que moltes, en un alt percentatge, tenen nivells d’estudi superiors i en alguns casos nivells de doctorat. Tenim la imatge de la dona immigrant com a responsable de l’estabilitat i l’equilibri familiar. A través del discurs públic també s’ofereix una imatge de dones dèbils, fràgils i vulnerables sense poder per decidir. Pensem en dones submises a la figura d’un home i que moltes vegades pateixen la violència de gènere. Parlem de persones dependents de la unitat familiar. En els seus països d’origen, generalment, hi ha grans desigualtats entre homes i dones que es fan encara més evidents en el nostre món, on la dona adquireix un paper de llibertat i autonomia respecta de les seves parelles i de la família.

En el cas espanyol, tot i els esforços per part del govern, les modificacions del Codi Penal i les lleis al respecta, cada vegada hi ha més casos de violència de gènere. El problema no minva sinó que creix. Amb tot això, des dels jutjats i els mitjans de comunicació, sembla treure importància al problema i es parla, en moltes ocasions, de “crims passionals”.

Pel què fa als estereotips que s’atribueixen a les dones que pateixen violència de gènere, es tendeix a generalitzar parlant de persones subjectes a classes socials baixes, obsessionades en servir bé a la llar, complaure el seu marit i molt tradicionals però no sempre serà així. I no sempre serà així perquè trobem autores com María Luisa Maqueda Abreu, que ens diu que no existeix un estereotip clar de les dones que pateixen violència de gènere ja que, aquesta violència de gènere sobre la dona es practica pel simple fet de ser dones.

Però quina visió té la societat de la dona maltractada d’origen immigrant i de nacionalitat espanyola? Per saber-ho hem preguntat a professionals de la psicologia i s’ha realitzat una enquesta a una població jove d’entre 16 i 29 anys.

És així doncs com en les entrevistes realitzades a diferents professionals trobem a Natali Arias, una psicòloga mexicana que primer defineix alguns factors que porten a una dona a ser maltractada i creu important desacatar que “la violencia basada en el género está asociada a la concepción social de lo que significa ser hombre o ser mujer y del machismo evidente en muchas culturas”. També afirma que veu una clara similitud entre dones d’origen immigrant i dones de nacionalitat espanyola que pateixen maltractaments i és el fet que “viven violencia solo por el hecho de ser mujer”.

Andrea Fàbregas, psicòloga catalana també entrevistada, ens parla de “factors culturals, socials, econòmics i religiosos” i del “desequilibri entre les relacions de poder entre sexes”. Intenta fer un breu anàlisi de la por que senten moltes dones d’origen immigrant en denunciar als seus agressors ja que “estan en un país estrany amb costums diferents i la majoria d’elles amb les expectatives frustrades”.

Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere

Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere

Ambdues entrevistades coincideixen en un punt important i és que pensen que un problema de base és, a més de la cultura i les costums de cada societat, els baixos nivells educatius en els països d’origen de les dones maltractades. És així com ho destaquen també des de la Plataforma Unitària Contra la Violència de Gènere: “Un dels factors bàsics és l’educació. Moltes societats encara avui eduquen en un model de relació entre un home i una dona de manera desigual. L’home, en moltes ocasions, està per sobre de la dona”.

Si bé doncs és difícil atribuir un estereotip clar a la dona maltractada sigui immigrant o no, la societat relaciona a aquesta diferents perfils. D’entrada creuen molt diferent la situació d’una dona maltractada espanyola i una d’origen immigrant. Segona, es pensa directament amb dones joves, casades, d’un nivell sociocultural baix, que tenen fills, de classe mitja-baixa i que treballen únicament sostenint la llar. I ja hem comprovat que no té per què ser així.

Observem doncs diversitat d’opinions i factors en relació a la violència de gènere i a les dones que per desgracia la pateixen sigui quin sigui el seu origen.

 

Abdoul Diallo, un jove manresa entre els jugadors denunciats per la FIFA

Al principi del més d’abril la FIFA va emetre un comunicat on anunciava que sancionava el FC Barcelona sense poder fitxar en totes les categories durant els períodes d’estiu del 2014 i hivern del 2015 pel fitxatge irregular de 10 jugadors dels equips filials: els coreans Lee S. Woo, Paik Seung-Ho i Jan Gyeolhee; els francesos The Chendril i Kayz Ruiz Atil, l’holandès Bobby Adekanye; el camerunès Patrice Sousia, el guinea Abdoul Diallo, l’americà Lederman i el japonès Take Kubo. Segons la FIFA, el FC Barcelona no respectava la norma que només permet incorporar joves de base, menors de 16 en cas de comunitaris, o menors de 18 de fora de l’espai europeu, si es tracta d’un canvi de residència dels pares que no estigui condicionat per la incorporació del jugador al nou equip i la federació espanyola n’era còmplice en el fet.

Amb el que no comptava la FIFA, era que el jugador guinea Abdoul Diallo porta vivint a la ciutat de Manresa des de que tenia tres mesos. Els seus pares porten vivint i treballant a Catalunya des de l’any 1999, però el jugador va néixer a Guinea l’any 2004 perquè la seva mare va voler donar a llum al seu país d’origen.

L’escrit de sanció de la FIFA presenta Abdoul com a un estranger que hauria arribat directament des de Guinea per ingressar a les categories inferiors del FC Barcelona. Però el jove jugava a l’equip del seu barri, el Sagrada Família de Manresa, un club què només juga competicions organitzades pel consell comarcal, i per tant, no apareix en els llistats de la Federació Catalana que ha revisat la FIFA. Actualment l’Abdoul juga cedit al benjamí A del C d’E Manresa per a poder centrar-se en els seus estudis.

noti barça fifa

Abdoul amb la samarreta del CE Manresa